Una amiga em va comentar fa uns dies que la seva filla, de només cinc anys d’edat, li havia sorprès amb aquest comentari mentre la portava a un aniversari. Asseguda a la seva cadireta, en els seients del darrere del cotxe, la petita es mostrava angoixada i desconcertada. No és la primera mare que em comenta alguna cosa semblant, però en aquest cas resulta especialment significatiu el fet que la nena considerés que els pensaments li arribaven de fora.
No es tracta de l’argument d’una pel·lícula de ficció, a l’estil de La invasió dels ultracossos, ni tampoc és conseqüència en aquest cas d’alguna malaltia mental, o una situació puntual i passatgera. Després de descartar tot el descartable amb el psicòleg, la conclusió no es va fer esperar: es tracta sens dubte d’una altra nena més aconseguida pel que anomenem sobreestimulació. El 1997, fa ja divuit anys, vaig publicar un llibre sobre el consum de drogues de síntesi entre els adolescents, en què feia referència exactament a aquesta situació. Sense cap dubte ens trobem davant la generació més sobreestimulada de tota la història de la Humanitat. Fins fa tot just 50 anys els estímuls que rebíem de l’exterior eren molt limitats i moderats en relació als que rebem avui dia. Es tractava fonamentalment d’estímuls procedents del nostre entorn immediat, família, amics, i les poques hores a la setmana que podíem passar veient un canal de televisió en blanc i negre, o escoltant algun programa de ràdio.
Avui, qualsevol nen de deu anys del nostre entorn, ha rebut moltíssima més informació que qualsevol altre homo sapiens dels que han passat per aquí en els últims 40.000 anys. Ha vist imatges de tiranosaures corrent per un bosc, quan fins fa un segle ni tan sols sabíem de la seva existència. Imatges de peixos abissals, animals i insectes de qualsevol punt de la terra, vídeos gravats en la superfície de Mart per un robot, seqüències reals sobre el cor bombejant sang o limfòcits fent la seva feina en el nostre sistema immunològic. Coses amb les que cap savi de l’antiguitat es va atrevir a somiar, i un volum d’informació molt difícil de manejar. Estímuls dirigits a tots els seus sentits: sintetitzadors, sons i ritmes mai abans escoltats, aliments procedents dels cinc continents, xiclets que els primers minuts saben a maracujà i després a fruits silvestres del bosc australià … ¿S’han parat a comptar els tipus de cereals que hi ha a les prestatgeries dels supermercats? ¿I els iogurts?
Però aquests nens no reben només els estímuls del seu entorn habitual, sinó que en moltes ocasions ens entestem a “enriquir-” i omplir absolutament tot el seu temps amb més activitats. Un temps lliure absolutament copat, que es combina amb histriòniques sèries de dibuixos animats, estridents partides de videojocs en 3D i tot tipus d’aplicacions per omplir els seus mòbils, tauletes i caps.
Ja fa uns anys que diferents experts, com els del grup de recerca sobreNeuroplasticidad i Aprenentatge de la Universitat de Granada (UGR), van advertir sobre com l’estimulació primerenca podia influir en el procés d’aprenentatge. La psicobióloga Miracles Gall, assenyalava que: “L’entrenament en tasques massa complexes, abans que el sistema estigui preparat per dur-les a terme, pot produir deficiències permanents en la capacitat d’aprenentatge al llarg de la vida”.
El problema de la sobreestimulació és que, igual que fan les drogues de síntesi, provoca el que anomenem “tolerància”. És a dir, l’organisme s’acostuma a rebre amb regularitat la seva dosi d’estímuls, fins que arriba un moment en què tal dosi no el satisfà. Què fa llavors? Doncs molt senzill: buscar una dosi més gran. Els nens que viuen aquest efecte es fan cada vegada menys sensibles als estímuls de l’entorn, i necessiten cada vegada més. Es tornen hiperactius, o es mostren desmotivats mentre la seva imaginació i creativitat es van minvant. Els costa centrar-se molt temps en una mateixa activitat, i senten que els seus pensaments s’atropellen els uns als altres.
NECESSITEM L’AVORRIMENT
Pot semblar una mica paradoxal, però necessitem més que mai que els nens i nenes tinguin temps per avorrir. Necessitem que tinguin temps tots els dies per dur a terme activitats que no estiguin prèviament estructurades, organitzades i controlades per normes rígides i preestablertes. Cal que tinguin l’oportunitat de crear les seves pròpies estructures, normes i paràmetres. Crec que els adults que no són capaços d’innovar, d’adaptar-, canviar o evolucionar i aportar alguna cosa a la vida dels que els envolten, són sovint nens privats de la possibilitat de crear i experimentar. Cal tenir la possibilitat d’explorar, i també la possibilitat d’equivocar-se.
Definiria l’avorriment com l’absència de motivació que inciti a l’acció física o mental. Així doncs, si un nen s’avorreix i vol actuar haurà d’acabar trobant o creant les seves pròpies motivacions. Tindrà en definitiva que automotivar. I no tinguin cap dubte que ho farà. Un nen o una nena en un parc, amb un palet, sorra i un parell de pedres crearà tot un món. Assegut davant d’una taula i amb una caixa plena de pinces d’estendre la roba, organitzarà una cursa de cotxes, desenvoluparà una batalla o realitzarà algun tipus de construcció. Un full en blanc, un llapis i diversos retoladors donaran lloc a tot tipus de creacions …
Els nens i nenes d’avui, més que mai, necessiten disposar de temps no estructurat i dirigit pels seus majors. La sobreestimulació, la constant motivació externa i l’encadenament continu de tasques i activitats programades els saturen, aclaparen i ofeguen la seva necessitat de crear.
Resumiria meus principals recomanacions en el següent decàleg:
1. Procureu que els fills / es disposin amb freqüència de temps no estructurat. ‘Veritable temps lliure!’
2. Reduïu les activitats extraescolars al mínim que consideri necessari. Prioritzeu i tingueu molt en compte aquelles que són iniciativa d’ells mateixos.
3. No us avanceu a les seves demandes, no cremi etapes massa aviat. Necessiten aturar-se i paladejar cada edat i cada etapa. Respecteu el seu ritme de maduració.
4. Interactueu i jugueu amb ells si us el demanen, però no organitzeu ni desenvolupeu les normes.
5. Controleu l’accés a internet i les noves tecnologies. No han d’esdevenir prioritàries ni conformar el seu principal forma d’oci. 6. Establiu horaris.
7. Distancieu l’ús d’ordinadors, tablets o telèfons mòbils de l’hora d’anar-se’n al llit. El somni és fonamental, i el cervell necessita un temps per tornar a la normalitat després dels estímuls rebuts durant l’ús d’aquests aparells.
8. Superviseu les sèries de dibuixos animats que veuen. Comproveu si és vostè capaç de veure un capítol i en quin estat es troba després. Algunes generen un estat d’ansietat molt apreciable.
9. Els seus fills necessiten contacte amb la natura. El ritme que aquesta estableix actua com un veritable bàlsam. Necessiten tocar, olorar, sentir i experimentar en espais oberts i naturals.
10. Controleu els sorolls innecessaris. Si algú vol veure la tele a casa, escoltar música o discutir, els altres no han de compartir necessàriament.
Presteu tota l’atenció possible als seus comentaris, preguntes i observacions. Res del que diuen és superficial, encara que al principi puguem no entendre el que estan intentant dir-nos.
(Això no vol dir que la sobreestimulació sigui la resposta a tots els casos similars. La meva intenció és només aportar recursos i idees als pares i mares que puguin sentir-se identificats).
Font: Kids and Teens Online