Aquest matí he anat de passeig i al supermercat amb els nens (ja tenen 15 mesos, estan per menjar-se’ls, de veritat!). A la cua, es em posen a parlar un parell de senyores, i les dues conclouen el mateix: “hi ha que veure, el que ajuden ara els homens a les seues dones amb los fills”. Aquesta és una d’aquelles situacions que m’encanten per poder provocar una mica i treure el meu costat més feminista. Però avui es feia tard per dinar i m’he limitat a somriure, agrair i seguir a casa.

¿Que què li hauria dit a aquestes senyores? Probablement, com en altres ocasions, els hauria respost amb un “disculpi senyora, però no, ni ajudo ni penso ajudar a la meva dona amb els fills”. I passaria a explicar-quin és el meu punt de vista al respecte.

Abans de tenir fills jo mai he estat d’aquestes parelles o marits que ajuden a la seva dona amb les tasques de casa. Però és que la meva dona tampoc m’ha ajudat mai. I quan van arribar els fills les coses van seguir més o menys igual: ni l’he ajudat amb la casa ni ara amb els fills. Hi haurà algun que encara no hagi enxampat de què va la cosa i estigui pensant meravelles sobre mi i apiadándose de la meva dona (pobreta, sovint li ha tocat!). No, jo no ajudo a la meva dona amb els nens perquè no puc ajudar a algú amb una cosa que és la meva responsabilitat.

Els fills, igual que les tasques domèstiques, no són el patrimoni de ningú: ni pertanyen a la dona ni pertanyen a l’home. Són responsabilitat de tots dos. Per aquest motiu m’arriba a ofendre quan, de manera molt benintencionat (sóc conscient) em afalaguen amb “tot el que ajudo a la meva dona”. Com si no fossin els meus fills o no fos la meva responsabilitat. Faig, amb molt d’esforç i molt de gust ni més ni menys que allò que em correspon. Igual que la meva dona. I per molt que m’esforci mai podré arribar a fer tant i tan bé com fa ella.

Seguir llegint